El valor de l'esforç

Mai m'he preguntat quin és el valor que se li pot donar a l'esforç, la dedicació, a la paciència i la tenacitat amb el qual treballem als assajos. Quina és la seva fórmula matemàtica, aquella que pot etiquetar amb un preu una camisa, per a molts un tros de tela de color; per molts de nosaltres peró un símbol cultural, d'identitat, d'integració...

Hi ha una necessitat d'aconseguir suport econòmic privat? cada colla és un món i cadascuna es gestiona com millor pot. No se li ha de donar un cop de porta a aquesta via, però tampoc es pot assenyalar un símbol d'una activitat Patrimoni de la Humanitat a canvi d'uns calers perquè per a mi, la indumentària de qualsevol colla no té preu: penso que el que s'ha aconseguit a la plaça amb ella o assajant -si volem il·lustrar un altre exemple mes enllà que la camisa, quin preu té la faixa que ha aguantat la pressió, la força i el pes de quilos i quilos?- va més enllà del sentiment de la colla que pot estar a favor o no d'aquesta via... que s'apropa potser més al terreny personal, al pensament individual, als valors que li conferim a la camisa, vaja.

Vull pensar abans de donar aquest pas -que s'haurà de debatre, molt més del que ja s'ha fet- potser que pensem en explotar totes les vies possibles. Lògic que la camisa -element de la polèmica en la majoria dels casos- és la part més visible de la indumentària castellera, però també és la part més delicada. Estem al segle XXI i en una època de crisi econòmica hem de valorar el treure noves formes de finançament, originals: verkami, micromecenatge corporatiu... mètodes sotenibles i efectius de cara a aconseguir recursos econòmics a curt plaç. Formes de finançament de proximitat, que aconsegueixen amb una bona base i un projecte un sentiment de pertinença, d'arrel a un lloc, de participació, implicació social en definitiva. Mètodes que quan se'n vagin les vaques grosses encara perdurin.

És responsabilitat saber si, en l'exemple de la camisa, estem preparats per patir unes conseqüencies per rebre una determinada prestació econòmica. Fins a quin punt deixaríem escapar alguns d'aquests principis? Estem tots disposats a portar una marca a la nostra indumentària? Alguna cosa em diu que no tots pensem així.

La mirada

Potser anessin les mans maldestres pels nervis. Per això, el nou es mirava desd el mirall del vestuari. Per això, li costava passar cada tors de plàstic blanc amb cert seny pel forat de la camisa. Per això -i per la mirada perduda pel seu igual en el mirall- intentava dissimular la seva il·lusió vers tanta monotonia continguda, encara que l'adrenalina a poc a poc s'anés segregant i empapant les seves entranyes, subjectant-se les mans amb mocadors nous, amb un altre al cap, protegint-lo del sol que l'espera a plaça.

En una banca de fusta descansava el que s'entendria com un casteller de tota la vida: posa a punt la camisa. Doblega en una saca de tela decolorida algun estri personal. En contra de tanta exhuberància rematada a cada extrem del cos del seu company, podria ser ell l'exemple d'un vestuari minimalista: la faixa sota del braç. Camisa -igual que la saca- amb el seu color una mica gastat. Pantalons blancs amb un cinto de cuir. Ell surt del vestuari, amb un adéu ràpid que no s'escolta gaire...

El vell recorda la il·lusió de fa trenta anys enrera i somriu de manera subtil en observar aquella cerimònia de mocadors col·locats mi·limètricament en el seu cos; a la seva edat ja l'única cosa que necessita és el seu mocador en el front i la seva companya de tela negra, la faixa. Passaràn els anys, pensa, en que el jovent no vaci·li en posar-se fins al botó del coll de la camisa, fins que s'adonin amb l'expieriència de que amb només el sabre i la pistola es pot anar igualment a la guerra i sortir victoriós d'ella.

#03: El futur serà Jove

El millor del món son els nens
Fernando Pessoa

L'estona de desconnexió d'aquest dissabte a la tarda de principis de maig -repleta d'estudis, de treballs- ha sigut una breu escapada a la Rambla per participar a la diada de El futur es Jove, dissabte festa on des de ja fa uns anys fem protagonista a la ciutat -si no ho és ja- dels èxits de la colla. Un dia on els nens de s'apropen al món dels castells i on ens obrim a la Tarragona que ho ha donat tot per la Jove. 

Aquest any l'actuació ha estat en solitari -l'any passat tant Nois de la Torre com els Castellers de Terrassa van participar-hi-. Per cert: ni rastre de la calor de l'any passat, que ha afavorit que en una estona hagi cremat una miqueta d'estrès estudiantil repetint els castells de vuit bàsics i enlairant d'altres de set i mig amb un resultant productiu. Pentinant les branques dels arbres de la Rambla, un aire fresc que a la tornada cap a casa refredava una mica l'ambient. Per moments, breus, malgrat existents he tingut la sensació de que estàvem entrant a la tardor. Res més lluny de la realitat.

Després, et quedes amb les cares dels nens, amb la imatge de fer els castells davant d'ells, veient com un grup dels seus iguals toquen el cel provocant atenció, desig i de vegades -per què negar-ho- preocupació. Una barreja de sentiments que compartim amb ells els castellers quan preparem una construcció, encara que una d'aquelles tres paraules sempre quedi coixa en la nostra concentració... d'ells depèn el nostre futur: que siguem sent grans. Per això el futur serà seu: perquè sempre portaran a l'abast col·lectiu el cel, paradòjicament, encara que tinguem els peus al terre...

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 4 de 7 amb el pilar, 3 de 8, 5 de 7, 4 de 8, dos pilars de 5, quatre pilars de 4

Enxaneta

Enxaneta (sust.) 1: protagonista principal d'una historia castellera. 2: valent actor que culmina finet i pel mig un èxit colectiu. 

   - Família lèxica: canalla, pom de dalt.

Les seves aletes (aixecar la mà en senyal de victòria, qual guerrer que enlaira una bandera després de la conquesta) son un preuat segon en què tots els caçadors de moments -fotògrafs, càmeres de vídeo, instagramers- volen aconseguir costi el que costi.

Un petit tast: xarxes socials i intel·ligència emocional aplicada als castellers

Aquest treball es una breu adaptació d'un que vaig realitzar sobre la influència de les xarxes socials i la intel·ligència emocional en el comportament de les persones en la seva vida diària. Espero ser concís i clarificador en aquesta entrada.

No és desgavellat pensar que una plaça, en diverses actuacions, quan et dóna tant la puguis posar un mot  associat als records, a les sensacions, per l'historial que porten al darrere: l'experiència viscuda, de quina colla ve fer tal castell tal any, de què vam fer l'any nosequantos...

Reprenc el que parlava l'altre dia: s'ha de saber valorar la força dels records com un incentiu, com un element motivador i com una part enriquidora del present d'un casteller. Fer un gran castell o realitzar una gran diada estarà sempre en la retina d'un i el recordar les vivències, sentir de nou el castell si penses en ell és una cosa inamovible de la memòria d'un casteller. Per exemple; si penso en la Plaça de la Font, castells con el 5 de 9 amb folre, 9 de 8, el meu primer castell de 9 carregat o els primers 4 de 8 amb el pilar i 4 de 9 amb folre que hi vaig fer els tinc al cap. S'ha de veure el passat amb la perspectiva que va suposar l'esforç a l'assaig per aconseguir aquelles fites, com a leivmotiv per a un mateix per tornar a aconseguir-los. S'ha de valorar i estimar el que s'ha aconseguit i pensar en fer-ho de nou. Mostrar ganes de més, en definitiva dues paraules: ambició i seny.

Els castells tenen un condicionant mental, a banda del seu condicionant físic, l'assaig general -esforç necessari i que agrada als que ho practiquen-. Aquest té una càrrega molt forta en el que respecta la vertent emocional d'un mateix. La preparació física i la mental van agafades de la mà: si els assajos van bé, l'ànim general del casteller -dins de l'entorn d'assaig- augmenta, per exemple. Petits detalls a simple vista, com que diguin el teu nom abans d'una prova en l'assaig pot fer que s'agafi confiança i responsabilitat, s'adquireixi un càrrec de consciència de grup evitant els "a mi no m'han cantat, ja em posaré per aquí" o el "no m'he sentit" que a vegades s'escolten. A banda, hi tenim la part personal, la que ha d'adquirir i treballar cada persona de forma individual: la responsabilitat, la confiança en un mateix -aquí entra l'esforç, el sofriment, l'ambició...- i sobretot el ser conscient de que s'és part d'un col·lectiu en el qual s'intenta aconseguir un objectiu: fer castells el més alts possibles.

Jo no parlo de com s'han d'aconseguir els castells -ni vull ni ho desitjo- però opino de com podria ser una mentalitat efectiva alhora de fer castells. Les grans xarxes socials -en aquest cas, una colla castellera- tenen un poder decisiu en el comportament individual. Per això s'han d'aconseguir potenciar les corrents de pensament positives i argumentades amb fets: un bon assaig, acabem amb una actitud positiva -alegria- però conscients de que encara queda molta pedra per picar.

Les persones, en definitiva, em d'estar preparades per aconseguir una fita no solament en un punt de vista merament individual; també col·lectiu. I això costa molt ja que cadascun ha de prendre importància del seu paper i del rendiment per aconseguir la fita proposada. Si s'aconsegueix i es treballa amb una rúbrica en forma de resultats la feina i el treball que s'ha aconseguit es valora d'una forma més plena i més duradera.

Foto: http://fetatarragona.com (La Vanguardia)

Pinya

Pinya (sust.) 1: base de l'existència d'un castell. Amalgama de cossos concentrats i units entre si -amb silenci i ordre- preparats per sostenir amb impressionant solidesa una construcció humana. 2: unió i germanor.

"Fotre's una pinya": caure, en fi, d'una construcció castellera. Pot estar carregada d'ironia -no l'estructura, dic la ironia que ja sabem tots com va-

 Expressió no apta per cossos amb pells fines.

#02: Sant Jordi: de roses, llibres, castells...

"Un ha de ser sempre una mica improbable"
Oscar Wilde

Vagi per endavant que he complert la tradició de regalar les roses. Una, per a la meva mare, per descomptat. Indiscutible i innegociable. Una altre per a una noia. A aquesta xicota li feia il·lusió rebre una de les meves mans; i a mi em feia gràcia regalar-li. Ara de la segona part de la tradició (el llibre) m'he quedat sense paraules: "Poemas sociales, de guerra y de muerte" de Miguel Hernández, un clàssic del que alguns versos encara son vigents avui dia...

L'altre, la tercera, la més forta, per tu àvia...

Pels haters de Sant Valentí aquest és el nostre dia: es passeja per la Rambla entre les paradetes, agafat de la mà de la parella -qui tingui-. Dia de comprar la rosa i el llibre. També, per desgràcia, es dia d'ensopegar amb polítics que van de carrer de cara al poble -una vegada a l'any no fa mal, oi Alejandro?-, i també d'adonar-se amb simpàtica ironia que la catalanitat de generacions potser va ser mostrada al món mondial amb una quantitat brutal de Jordis -i Jordines- en comparació d'altres noms igual de catalans. Com Xavier, sense anar mes lluny...

Castellerament parlant és un dels dies més bonics per fer castells. La gent sembla que ensopegui amb ells a meitat del seu passeig sorpresos de veure com unes construccions humanes creixen al seus peus fins alçar-se cap a les copes -pelades- dels arbres de la Rambla Nova, fet que provoca que acabin detenint-se a veure l'actuació. El sol comença a marxar sobre les vuit i poc després dels primers banys de sol aprofitats per la majoría -calor primaveral, vaja,- malgrat la brisa que barrejava mediterràniament els cabells de la gent... i que acompanyava de forma oficiosa l'inici de la temporada castellera a Tarragona malgrat les colles portin alguna diada ja al sac. Tarda d'estrenes aquest any: 3/8 i 4/8 i un altre 5/7, tots del tirón. A les 20:33 de la tarda, si el rellotge del mòbil no falla, hem acabat els nostres castells -la diada es fa a l'antiga; es a dir, totes les colles alcen alhora els seus castells, tenint un màxim de 45 minuts per acabar la seva actuació- i ja esperàvem per realitzar els pilars de comiat.

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3/8, 4/8, 5/7, pilar de 5, dos pilars de 4.
Xiquets de Tarragona: 2/7, 4/8, 7/7, dos pilars de 5.
Colla Cast. de Sant Pere i Sant Pau: 2/6, 3/7, 4/7, pilar de 5.
Xiquets del Serrallo: 2/6, intent desmuntat de 3/7, 3/7, 4/6, pilar de 5.

El final del dia s'apropa; sent és el mateix cada any: gent que busca una ganga a darrera hora a les parades de les llibreries, s'apuren les roses i les mirades còmplices de parelles i amors queden penjades de manera fugaç al Balcó del Mediterrani tot baixant a poc a poc el precipici mentre el Sol va caient.

Quarts d'onze de la nit. Demà clase. Refresca una mica, tancaré la finestra...

Bona nit i tapa't

PD: La xicota... doncs tenia pressa. Ha d'arribar a casa i ha de posar la rosa en aigua. Anava amb dues vides per davant i no va perdre l'últim tren. Seguirem informant.

#01: de padrins, castells i fideuà va la cosa...

No tots els dies s'apadrina a una colla nova. Normalment, tampoc se sol apadrinar a la colla que ha apadrinat a la teva; per la qual cosa el bateig casteller d'avui era una mica especial al batejar un retorn, ajudar a començar una nova etapa. Il·lusiona que s'enrecordin de tu els mateixos que et van acompanyar el primer dia. Els Brivalls tornen; i ens han convidat per acompanyar-los en la seva reentrè al Món Casteller. A la seva colla fillola. Curiosa aquesta casualitat que ens han brindat el pas dels anys de ser els seus padrins en aquesta etapa, tot un detall sens dubte.

D'estrenes, la meva primera diada de l'any superada. Denoto que la faixa no perd propietats després de sis mesos sense acoplar-se a les meves lumbars. Gairebé tampoc m'acordava del tacte de la camisa de mànigues enrotllades del company de davant, quan es munta la pinya. Recordar sensacions... com per exemple el so de la gralla després de tant de temps sense escoltar el toc de castells. Sorprèn. I el silenci. I els aplaudiments, que es fan notar també. Les mirades entre castell i castell denoten satisfacció: més metres recorreguts d'aquesta carrera de fons que ha de ser la temporada fins a -el temps passarà volant- finals d'Octubre. Ja veureu, ja...

Brivalls de Cornudella: pilar de 4, pilar de 4.
Colla Jove Xiquets de Tarragona: pilar de 4, 3/7, 4/7, 5/7, 4/7ag, 3/7 net, pilar de 5, tres pilars de 4.

En acabar la diada una bona fideuà, música i Chartreuse per acabar d'arrodonir la jornada. La propera actuació aquest proper dimarts -Sant Jordi- a la Rambla Nova amb les altres colles de la ciutat. A la tercera, encetem oficialment la temporada castellera tarragonina...

Foto: Montse Solà 

Temps era temps...

el mes valuós de la teva vida és saber
que has complert els teus somnis

De vegades passa: quan còrre una mica el temps, les imatges -encara que siguin fosques, perquè un tenia els ulls tancats- es tornen més nítides. La memòria sempre va deixant un espai buit per a les noves filmines que anem captant diàriament. En el mateix moment que ens quedem amb la instantània, es va polint a si mateix i l'associa una experiència marcada amb determinat regust...

Si el regust de l'experiència ha estat agradable -com així va ser- els sentits recobren la riquesa que tenien en aquell just instant. Encara que hagin passat ja quatre anys i mig. S'assaboreix de manera diferent, es complementa al que s'ha viscut: es valoren petits detalls, l'acció va a càmera lenta, s'és més conscient de tot...

Veure aquest castell amb perspectiva, en definitiva.

Divendres. Diumenge. Dimarts...

Castell: 3 de 9 amb folre descarregat. Concurs 2008. També, el meu primer castell de 9 descarregat.

Foto: Google (agafada del blog http://unafinestradebontemps.blogspot.com)

L'estrena

Gaveta: Calaix que hi ha en els escriptoris que serveix per guardar el que es vol tenir a mà. Moble que té un o varis d'aquestos calaixos.

Faixa: Tros de tela resistent i allargada que utilitzen els castellers per protegir la seva esquena, així com pot facilitar l'ascensió d'aquells castellers que han de pujar a la construcció.

Plasmar en paraules sentiments, sensacions, pensaments... que se subjecten a una camisa de la mateixa manera que ens abraça una faixa. Curiosament tot l'esmentat una mica abans d'aquestes paraules, tractaran del mateix en aquest petit moble: de castells que han viscut aquest parell de peces de tela. De tot el que els envolta. Aqui. 

Tenir un moble invisible on poder deixar les lletres de tot allò esmentat a l'altre paràgraf. Compartir-les. Somriure -qui sap?- al veure tants records des d'avui fins que ho deixi. 

Les paraules volen. Tot i que és més dificil que surtin volant si hi ha on subjectar-les. O on guardar-les; com és en aquest cas.