diumenge, 28 d’abril del 2013

Un petit tast: xarxes socials i intel·ligència emocional aplicada als castellers

Aquest treball es una breu adaptació d'un que vaig realitzar sobre la influència de les xarxes socials i la intel·ligència emocional en el comportament de les persones en la seva vida diària. Espero ser concís i clarificador en aquesta entrada.

No és desgavellat pensar que una plaça, en diverses actuacions, quan et dóna tant la puguis posar un mot  associat als records, a les sensacions, per l'historial que porten al darrere: l'experiència viscuda, de quina colla ve fer tal castell tal any, de què vam fer l'any nosequantos...

Reprenc el que parlava l'altre dia: s'ha de saber valorar la força dels records com un incentiu, com un element motivador i com una part enriquidora del present d'un casteller. Fer un gran castell o realitzar una gran diada estarà sempre en la retina d'un i el recordar les vivències, sentir de nou el castell si penses en ell és una cosa inamovible de la memòria d'un casteller. Per exemple; si penso en la Plaça de la Font, castells con el 5 de 9 amb folre, 9 de 8, el meu primer castell de 9 carregat o els primers 4 de 8 amb el pilar i 4 de 9 amb folre que hi vaig fer els tinc al cap. S'ha de veure el passat amb la perspectiva que va suposar l'esforç a l'assaig per aconseguir aquelles fites, com a leivmotiv per a un mateix per tornar a aconseguir-los. S'ha de valorar i estimar el que s'ha aconseguit i pensar en fer-ho de nou. Mostrar ganes de més, en definitiva dues paraules: ambició i seny.


Els castells tenen un condicionant mental, a banda del seu condicionant físic, l'assaig general -esforç necessari i que agrada als que ho practiquen-. Aquest té una càrrega molt forta en el que respecta la vertent emocional d'un mateix. La preparació física i la mental van agafades de la mà: si els assajos van bé, l'ànim general del casteller -dins de l'entorn d'assaig- augmenta, per exemple. Petits detalls a simple vista, com que diguin el teu nom abans d'una prova en l'assaig pot fer que s'agafi confiança i responsabilitat, s'adquireixi un càrrec de consciència de grup evitant els "a mi no m'han cantat, ja em posaré per aquí" o el "no m'he sentit" que a vegades s'escolten. A banda, hi tenim la part personal, la que ha d'adquirir i treballar cada persona de forma individual: la responsabilitat, la confiança en un mateix -aquí entra l'esforç, el sofriment, l'ambició...- i sobretot el ser conscient de que s'és part d'un col·lectiu en el qual s'intenta aconseguir un objectiu: fer castells el més alts possibles.

Jo no parlo de com s'han d'aconseguir els castells -ni vull ni ho desitjo- però opino de com podria ser una mentalitat efectiva alhora de fer castells. Les grans xarxes socials -en aquest cas, una colla castellera- tenen un poder decisiu en el comportament individual. Per això s'han d'aconseguir potenciar les corrents de pensament positives i argumentades amb fets: un bon assaig, acabem amb una actitud positiva -alegria- però conscients de que encara queda molta pedra per picar.

Les persones, en definitiva, em d'estar preparades per aconseguir una fita no solament en un punt de vista merament individual; també col·lectiu. I això costa molt ja que cadascun ha de prendre importància del seu paper i del rendiment per aconseguir la fita proposada. Si s'aconsegueix i es treballa amb una rúbrica en forma de resultats la feina i el treball que s'ha aconseguit es valora d'una forma més plena i més duradera.

Foto: http://fetatarragona.com (La Vanguardia)

dijous, 25 d’abril del 2013

Pinya

Pinya (sust.) 1: base de l'existència d'un castell. Amalgama de cossos concentrats i units entre si -amb silenci i ordre- preparats per sostenir amb impressionant solidesa una construcció humana. 2: unió i germanor.

"Fotre's una pinya": caure, en fi, d'una construcció castellera. Pot estar carregada d'ironia -no l'estructura, dic la ironia que ja sabem tots com va-

 Expressió no apta per cossos amb pells fines.

dimarts, 23 d’abril del 2013

#02: Sant Jordi: de roses, llibres, castells...

"Un ha de ser sempre una mica improbable"
Oscar Wilde

Vagi per endavant que he complert la tradició de regalar les roses. Una, per a la meva mare, per descomptat. Indiscutible i innegociable. Una altre per a una noia. A aquesta xicota li feia il·lusió rebre una de les meves mans; i a mi em feia gràcia regalar-li. Ara de la segona part de la tradició (el llibre) m'he quedat sense paraules: "Poemas sociales, de guerra y de muerte" de Miguel Hernández, un clàssic del que alguns versos encara son vigents avui dia...


L'altre, la tercera, la més forta, per tu àvia...

Pels haters de Sant Valentí aquest és el nostre dia: es passeja per la Rambla entre les paradetes, agafat de la mà de la parella -qui tingui-. Dia de comprar la rosa i el llibre. També, per desgràcia, es dia d'ensopegar amb polítics que van de carrer de cara al poble -una vegada a l'any no fa mal, oi Alejandro?-, i també d'adonar-se amb simpàtica ironia que la catalanitat de generacions potser va ser mostrada al món mondial amb una quantitat brutal de Jordis -i Jordines- en comparació d'altres noms igual de catalans. Com Xavier, sense anar mes lluny...

Castellerament parlant és un dels dies més bonics per fer castells. La gent sembla que ensopegui amb ells a meitat del seu passeig sorpresos de veure com unes construccions humanes creixen al seus peus fins alçar-se cap a les copes -pelades- dels arbres de la Rambla Nova, fet que provoca que acabin detenint-se a veure l'actuació. El sol comença a marxar sobre les vuit i poc després dels primers banys de sol aprofitats per la majoría -calor primaveral, vaja,- malgrat la brisa que barrejava mediterràniament els cabells de la gent... i que acompanyava de forma oficiosa l'inici de la temporada castellera a Tarragona malgrat les colles portin alguna diada ja al sac. Tarda d'estrenes aquest any: 3/8 i 4/8 i un altre 5/7, tots del tirón. A les 20:33 de la tarda, si el rellotge del mòbil no falla, hem acabat els nostres castells -la diada es fa a l'antiga; es a dir, totes les colles alcen alhora els seus castells, tenint un màxim de 45 minuts per acabar la seva actuació- i ja esperàvem per realitzar els pilars de comiat.

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 3/8, 4/8, 5/7, pilar de 5, dos pilars de 4.
Xiquets de Tarragona: 2/7, 4/8, 7/7, dos pilars de 5.
Colla Cast. de Sant Pere i Sant Pau: 2/6, 3/7, 4/7, pilar de 5.
Xiquets del Serrallo: 2/6, intent desmuntat de 3/7, 3/7, 4/6, pilar de 5.

El final del dia s'apropa; sent és el mateix cada any: gent que busca una ganga a darrera hora a les parades de les llibreries, s'apuren les roses i les mirades còmplices de parelles i amors queden penjades de manera fugaç al Balcó del Mediterrani tot baixant a poc a poc el precipici mentre el Sol va caient.

Quarts d'onze de la nit. Demà clase. Refresca una mica, tancaré la finestra...

Bona nit i tapa't

PD: La xicota... doncs tenia pressa. Ha d'arribar a casa i ha de posar la rosa en aigua. Anava amb dues vides per davant i no va perdre l'últim tren. Seguirem informant.

diumenge, 21 d’abril del 2013

#01: de padrins, castells i fideuà va la cosa...

No tots els dies s'apadrina a una colla nova. Normalment, tampoc se sol apadrinar a la colla que ha apadrinat a la teva; per la qual cosa el bateig casteller d'avui era una mica especial al batejar un retorn, ajudar a començar una nova etapa. Il·lusiona que s'enrecordin de tu els mateixos que et van acompanyar el primer dia. Els Brivalls tornen; i ens han convidat per acompanyar-los en la seva reentrè al Món Casteller. A la seva colla fillola. Curiosa aquesta casualitat que ens han brindat el pas dels anys de ser els seus padrins en aquesta etapa, tot un detall sens dubte.


D'estrenes, la meva primera diada de l'any superada. Denoto que la faixa no perd propietats després de sis mesos sense acoplar-se a les meves lumbars. Gairebé tampoc m'acordava del tacte de la camisa de mànigues enrotllades del company de davant, quan es munta la pinya. Recordar sensacions... com per exemple el so de la gralla després de tant de temps sense escoltar el toc de castells. Sorprèn. I el silenci. I els aplaudiments, que es fan notar també. Les mirades entre castell i castell denoten satisfacció: més metres recorreguts d'aquesta carrera de fons que ha de ser la temporada fins a -el temps passarà volant- finals d'Octubre. Ja veureu, ja...

Brivalls de Cornudella: pilar de 4, pilar de 4.
Colla Jove Xiquets de Tarragona: pilar de 4, 3/7, 4/7, 5/7, 4/7ag, 3/7 net, pilar de 5, tres pilars de 4.

En acabar la diada una bona fideuà, música i Chartreuse per acabar d'arrodonir la jornada. La propera actuació aquest proper dimarts -Sant Jordi- a la Rambla Nova amb les altres colles de la ciutat. A la tercera, encetem oficialment la temporada castellera tarragonina...

Foto: Montse Solà 

dimecres, 17 d’abril del 2013

Temps era temps...

el mes valuós de la teva vida és saber
que has complert els teus somnis

De vegades passa: quan còrre una mica el temps, les imatges -encara que siguin fosques, perquè un tenia els ulls tancats- es tornen més nítides. La memòria sempre va deixant un espai buit per a les noves filmines que anem captant diàriament. En el mateix moment que ens quedem amb la instantània, es va polint a si mateix i l'associa una experiència marcada amb determinat regust...


Si el regust de l'experiència ha estat agradable -com així va ser- els sentits recobren la riquesa que tenien en aquell just instant. Encara que hagin passat ja quatre anys i mig. S'assaboreix de manera diferent, es complementa al que s'ha viscut: es valoren petits detalls, l'acció va a càmera lenta, s'és més conscient de tot...

Veure aquest castell amb perspectiva, en definitiva.

Divendres. Diumenge. Dimarts...

Castell: 3 de 9 amb folre descarregat. Concurs 2008. També, el meu primer castell de 9 descarregat.
Foto: Google (agafada del blog http://unafinestradebontemps.blogspot.com)

dilluns, 15 d’abril del 2013

L'estrena

Gaveta: Calaix que hi ha en els escriptoris que serveix per guardar el que es vol tenir a mà. Moble que té un o varis d'aquestos calaixos.

Faixa: Tros de tela resistent i allargada que utilitzen els castellers per protegir la seva esquena, així com pot facilitar l'ascensió d'aquells castellers que han de pujar a la construcció.

Plasmar en paraules sentiments, sensacions, pensaments... que se subjecten a una camisa de la mateixa manera que ens abraça una faixa. Curiosament tot l'esmentat una mica abans d'aquestes paraules, tractaran del mateix en aquest petit moble: de castells que han viscut aquest parell de peces de tela. De tot el que els envolta. Aqui. 

Tenir un moble invisible on poder deixar les lletres de tot allò esmentat a l'altre paràgraf. Compartir-les. Somriure -qui sap?- al veure tants records des d'avui fins que ho deixi. 

Les paraules volen. Tot i que és més dificil que surtin volant si hi ha on subjectar-les. O on guardar-les; com és en aquest cas.