El valor de l'esforç

Mai m'he preguntat quin és el valor que se li pot donar a l'esforç, la dedicació, a la paciència i la tenacitat amb el qual treballem als assajos. Quina és la seva fórmula matemàtica, aquella que pot etiquetar amb un preu una camisa, per a molts un tros de tela de color; per molts de nosaltres peró un símbol cultural, d'identitat, d'integració...

Hi ha una necessitat d'aconseguir suport econòmic privat? cada colla és un món i cadascuna es gestiona com millor pot. No se li ha de donar un cop de porta a aquesta via, però tampoc es pot assenyalar un símbol d'una activitat Patrimoni de la Humanitat a canvi d'uns calers perquè per a mi, la indumentària de qualsevol colla no té preu: penso que el que s'ha aconseguit a la plaça amb ella o assajant -si volem il·lustrar un altre exemple mes enllà que la camisa, quin preu té la faixa que ha aguantat la pressió, la força i el pes de quilos i quilos?- va més enllà del sentiment de la colla que pot estar a favor o no d'aquesta via... que s'apropa potser més al terreny personal, al pensament individual, als valors que li conferim a la camisa, vaja.

Vull pensar abans de donar aquest pas -que s'haurà de debatre, molt més del que ja s'ha fet- potser que pensem en explotar totes les vies possibles. Lògic que la camisa -element de la polèmica en la majoria dels casos- és la part més visible de la indumentària castellera, però també és la part més delicada. Estem al segle XXI i en una època de crisi econòmica hem de valorar el treure noves formes de finançament, originals: verkami, micromecenatge corporatiu... mètodes sotenibles i efectius de cara a aconseguir recursos econòmics a curt plaç. Formes de finançament de proximitat, que aconsegueixen amb una bona base i un projecte un sentiment de pertinença, d'arrel a un lloc, de participació, implicació social en definitiva. Mètodes que quan se'n vagin les vaques grosses encara perdurin.

És responsabilitat saber si, en l'exemple de la camisa, estem preparats per patir unes conseqüencies per rebre una determinada prestació econòmica. Fins a quin punt deixaríem escapar alguns d'aquests principis? Estem tots disposats a portar una marca a la nostra indumentària? Alguna cosa em diu que no tots pensem així.

La mirada

Potser anessin les mans maldestres pels nervis. Per això, el nou es mirava desd el mirall del vestuari. Per això, li costava passar cada tors de plàstic blanc amb cert seny pel forat de la camisa. Per això -i per la mirada perduda pel seu igual en el mirall- intentava dissimular la seva il·lusió vers tanta monotonia continguda, encara que l'adrenalina a poc a poc s'anés segregant i empapant les seves entranyes, subjectant-se les mans amb mocadors nous, amb un altre al cap, protegint-lo del sol que l'espera a plaça.

En una banca de fusta descansava el que s'entendria com un casteller de tota la vida: posa a punt la camisa. Doblega en una saca de tela decolorida algun estri personal. En contra de tanta exhuberància rematada a cada extrem del cos del seu company, podria ser ell l'exemple d'un vestuari minimalista: la faixa sota del braç. Camisa -igual que la saca- amb el seu color una mica gastat. Pantalons blancs amb un cinto de cuir. Ell surt del vestuari, amb un adéu ràpid que no s'escolta gaire...

El vell recorda la il·lusió de fa trenta anys enrera i somriu de manera subtil en observar aquella cerimònia de mocadors col·locats mi·limètricament en el seu cos; a la seva edat ja l'única cosa que necessita és el seu mocador en el front i la seva companya de tela negra, la faixa. Passaràn els anys, pensa, en que el jovent no vaci·li en posar-se fins al botó del coll de la camisa, fins que s'adonin amb l'expieriència de que amb només el sabre i la pistola es pot anar igualment a la guerra i sortir victoriós d'ella.

#03: El futur serà Jove

El millor del món son els nens
Fernando Pessoa

L'estona de desconnexió d'aquest dissabte a la tarda de principis de maig -repleta d'estudis, de treballs- ha sigut una breu escapada a la Rambla per participar a la diada de El futur es Jove, dissabte festa on des de ja fa uns anys fem protagonista a la ciutat -si no ho és ja- dels èxits de la colla. Un dia on els nens de s'apropen al món dels castells i on ens obrim a la Tarragona que ho ha donat tot per la Jove. 

Aquest any l'actuació ha estat en solitari -l'any passat tant Nois de la Torre com els Castellers de Terrassa van participar-hi-. Per cert: ni rastre de la calor de l'any passat, que ha afavorit que en una estona hagi cremat una miqueta d'estrès estudiantil repetint els castells de vuit bàsics i enlairant d'altres de set i mig amb un resultant productiu. Pentinant les branques dels arbres de la Rambla, un aire fresc que a la tornada cap a casa refredava una mica l'ambient. Per moments, breus, malgrat existents he tingut la sensació de que estàvem entrant a la tardor. Res més lluny de la realitat.

Després, et quedes amb les cares dels nens, amb la imatge de fer els castells davant d'ells, veient com un grup dels seus iguals toquen el cel provocant atenció, desig i de vegades -per què negar-ho- preocupació. Una barreja de sentiments que compartim amb ells els castellers quan preparem una construcció, encara que una d'aquelles tres paraules sempre quedi coixa en la nostra concentració... d'ells depèn el nostre futur: que siguem sent grans. Per això el futur serà seu: perquè sempre portaran a l'abast col·lectiu el cel, paradòjicament, encara que tinguem els peus al terre...

Colla Jove Xiquets de Tarragona: 4 de 7 amb el pilar, 3 de 8, 5 de 7, 4 de 8, dos pilars de 5, quatre pilars de 4

Enxaneta

Enxaneta (sust.) 1: protagonista principal d'una historia castellera. 2: valent actor que culmina finet i pel mig un èxit colectiu. 

   - Família lèxica: canalla, pom de dalt.

Les seves aletes (aixecar la mà en senyal de victòria, qual guerrer que enlaira una bandera després de la conquesta) son un preuat segon en què tots els caçadors de moments -fotògrafs, càmeres de vídeo, instagramers- volen aconseguir costi el que costi.