Potser anessin les mans maldestres pels nervis. Per això, el nou es mirava desd el mirall del vestuari. Per això, li costava passar cada tors de plàstic blanc amb cert seny pel forat de la camisa. Per això -i per la mirada perduda pel seu igual en el mirall- intentava dissimular la seva il·lusió vers tanta monotonia continguda, encara que l'adrenalina a poc a poc s'anés segregant i empapant les seves entranyes, subjectant-se les mans amb mocadors nous, amb un altre al cap, protegint-lo del sol que l'espera a plaça.
En una banca de fusta descansava el que s'entendria com un casteller de tota la vida: posa a punt la camisa. Doblega en una saca de tela decolorida algun estri personal. En contra de tanta exhuberància rematada a cada extrem del cos del seu company, podria ser ell l'exemple d'un vestuari minimalista: la faixa sota del braç. Camisa -igual que la saca- amb el seu color una mica gastat. Pantalons blancs amb un cinto de cuir. Ell surt del vestuari, amb un adéu ràpid que no s'escolta gaire...
El vell recorda la il·lusió de fa trenta anys enrera i somriu de manera subtil en observar aquella cerimònia de mocadors col·locats mi·limètricament en el seu cos; a la seva edat ja l'única cosa que necessita és el seu mocador en el front i la seva companya de tela negra, la faixa. Passaràn els anys, pensa, en que el jovent no vaci·li en posar-se fins al botó del coll de la camisa, fins que s'adonin amb l'expieriència de que amb només el sabre i la pistola es pot anar igualment a la guerra i sortir victoriós d'ella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teva, però amb seny: els insults o les faltes de respecte no estan permeses... ah! gràcies pel teu comentari!